Lluc 15:20 (11-32)
Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà.
Introducció.
El senyor veu les nostres afliccions, veu el que necessitem, en les dues ocasions Déu es commou, treu de l’anonimat, coneix el patiment i la necessitat. En totes dues ocasions hi ha una crida a mobilitzar-se a Moisès: ves-hi, fes sortir al meu poble que jo l’alliberaré. Jesús als deixebles mirant la multitud: pregueu, que el Senyor envií obrers a la mies.
Avui tenim una paràbola monumental… “L’evangeli en una paràbola”
Fill petit: el pecador exemplar: atempta contra el pare, la casa, la tradició i la religió. Està lluny del cor del pare i marxa lluny, fora de la vista i el camp d’influència del pare.
Fill gran: El religiós exemplar: obeeix, respecta les normes, viu amb austeritat, administra els servents, les terres i els conreus del pare. Però no s’alegra amb l’alegria del pare ni amb la vida del germà. Està a la casa, però viu lluny del cor del pare, no mira amb els seus ulls, ni es deixa influir per ell. Obstinat escull romandre fora de la casa del pare de la festa de la gràcia.
Déu és el pare que dona.
El pare de la paràbola, és el pare d’una família benestant tradicional jueva. Un pare que sempre dona, dona més enllà de l’honor. És un pare hiperbòlicament bo!
Lectura selecció… 11 I digué encara: –Un home tenia dos fills. 12 Un dia, el més jove digué al pare: »–Pare, dona’m la part de l’herència que em toca.
»Ell els va repartir els béns.
22…»–De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l’hi, poseu-li també l’anell i les sandàlies, 23 porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho,
31…»–Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu.
El pare dona la vida, la cura, la llar, l’herència, el patrimoni (tot es teu), noves oportunitats i explicacions. El pare dona.
Déu ens dona la vida, les coses de la vida i els dons. El Pare dona al Fill, qui dona vida per la nostra vida. El fill enviat envia als deixebles a fer deixebles.
La pregunta: que fem amb el que Déu ha fet per nosaltres, en nosaltres i amb nosaltres?
Els dos fills volen els dons del pare, per ells
Déu és el pare que espera.
13 Al cap d’uns quants dies, el més jove va vendre’s tot el que tenia i se’n va anar amb els diners en un país llunyà.
»Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. 14 Quan s’ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. 15 Llavors es va llogar a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. 16 Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava.
El fill reclama i ven l’herència ràpid, marxa de la casa, de la terra sagrada a un país llunyà estranger, malbarata els diners i treballa cuidant porcs i s’ha de menjar les garrofes dels porcs! Per un jueu el fill jove de la paràbola és un pecador extrem. Ningú faria això i cap pare consentiria això. El jove toca fons de debò: Un home trencat, sense família ni religió. Malviu en la immundícia i la desesperació.
Jesús va venir als que tenen necessitat de metge, menjava amb publicans i pecadors (lluc 5:31-32) per apropar l’amor de Déu a persones trencades perquè es tornin a Déu.
31 Jesús els respongué: –El metge, no el necessiten els qui estan sans, sinó els qui estan malalts. 32 No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors.
“Convertir-se” la paraula grega “metanoia” es pot traduir per penediment, conversió. I s’entén com un canvi de pensament i direcció. L’ús d’aquesta paraula al NT està influït per 2 paraules hebrees (AT) Nakjám (lamentar, canviar d’idea) Shub (tornar-se, retornar).
El penediment és un canvi en el pensament que ens fa tornar a Déu.
Aquesta és la crida de Jesús als pecadors i publicans, és el remei del metge pels malalts que viuen vides trencades.
Quan els fills no encerten i marxen (de fet o de cor) el pare espera, manté la porta oberta, segueix oferint oportunitats.
Quan el pare veu de lluny al fill tornant: corre al seu encontre, quan el fill comença el seu discurs de penediment imperfecte, el pare ni tan sols li deixa acabar!!!
Déu és el pare que restitueix
El pensament del fill:
17 Llavors reflexionà i es digué: «Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m’estic morint de fam! 18 Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. 19 Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta’m com un dels teus jornalers.» 20 I se n’anà a trobar el seu pare.
El discurs del fill és tinc gana i a casa del pare estaré millor. He pecat contra el cel i contra tu, ja no soc fill, accepta’m com jornaler. El fill accepta les conseqüències del seu comportament i està disposat a viure amb poc com un treballador més.
»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. 21 El fill li digué:
»–Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu.
22 »Però el pare digué als seus criats:
En la trobada el pare veu de lluny el penediment imperfecte del fill i no li deixa acabar l’argument.. L’important hi és ha canviat de pensament, ha tornat a la casa del pare. El pare obre la casa tant com obert tenia el cor sempre pel fill:
De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l’hi, poseu-li també l’anell i les sandàlies,
Restitueix amb la millor roba, pròpia d’un membre de la família, no d’un jornaler, li dona l’anell familiar i el calça amb sandàlies, perquè són els esclaus els que van descalços.
La misericòrdia i la gràcia, restitueix una vida trencada en una vida plena. Digna de celebrar.
Déu és el pare que celebra.
23 porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, 24 perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat.
»I es posaren a celebrar-ho.
32 Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat.
La restitució i la festa son possibles si hi ha penediment.
Un penediment “imperfecte” però prou per fer el camí cap a la casa del pare i rebre la seva gràcia.
El fill gran és el qui representa als fariseus, aquells que no celebren la gràcia ni actuen amb misericòrdia. Viuen en el legalisme i han reduït a Déu a una religió, patrimonialitzen els seus dons i no veuen la vida de Déu.
Conclusió
Jesús va cridar a 12 deixebles, persones del poble, alguns com Leví el publicà amb estigma social, ningú era de l’elit religiosa. D’entre els nombrosos seguidors només coneixem alguns líders de la religió jueva, que van celebrar la gràcia de Déu: Nicodem, Josep d’Arimatea. La resta són el fill gran que va considerar la festa de la gràcia com una festa indecent i van procurar acabar-la matant a Jesús.
El capítol 15 comença amb l’escàndol dels fariseus perquè els publicans i pecadors s’apropaven, escoltaven i menjaven amb Jesús la rèplica són les 3 paràboles que tenim a continuació:
La moneda perduda, l’ovella perduda i els fills perduts.
Totes tres tenen algú que escombra, busca i espera
Totes tres celebren la gràcia.
15:7 i 10 parlen de l’alegria al cel per un pecador que es converteix/penedeix/metanoia: canvi de pensament i tornada a Déu.
La nostra paràbola no menciona la paraula metanoia/penediment… tota ella es una metàfora del penediment. De com Déu veu el nostre canvi de pensament i el nostre camí de tornada a la casa del pare, a on se celebra la misericòrdia i la gràcia.
Com ens orienta el ministeri aquesta paràbola?
Què fem amb el que Déu ens dona?
Com podem anunciar la casa del pare als que estan trencats?
Com ser la veu de Jesús que crida a tornar a Déu?