• Predicació

La confiança allibera. Invertir bé!

Lluc 12:22-34

Introducció.

El text que avui compartim, és d’una bellesa immensa i intentaré parlar d’ell sense espatllar-ho.

Hem crida l’atenció que l’evangelista lluc construeix aquest capítol 12, en un escenari multitudinari, a on milers de persones van ser atretes pel Senyor i Jesús fa discursos i ensenyaments adreçats als deixebles i a la multitud, tots podien escoltar tot: els camins d’esperança que s’obrien per tothom i l’exigència més elevada pels deixebles. El Senyor no els va separar per grups o nivells de compromís.

Jesús ha parlat de la hipocresia, de la cobdícia, com elements que poden donar seguretats enmig de les adversitats, però amaguen engany perquè no encerten amb la vida plena i la vida que va més enllà del cos i les coses! La setmana passada vèiem com la riquesa no pot donar vida i de com convé fer-se ric davant Déu.

Avui en el v. 22 Jesús es dirigeix als seus deixebles i tothom escolta. En aquest cas planteja una situació ben diferent a la dels rics que poden tenir una falsa seguretat. Parla als pobres, als que estan mancats de l’abundància. Parla als que no tenen graners, als que abunden en necessitats. Aquests no tenen la seguretat material i poden sentir ansietat, Jesús ensenyarà a encarar la vida sense neguit.

El text ens parla de les nostres necessitats, de la provisió de Déu i de la seducció pel Regne, per vèncer superar el neguit.

Quines son les necessitats fonamentals?

El text parla molt clarament sobre com podem invertir el valor de les coses, preocupant-nos pel menjar i l’abric, quan el que és veritablement important son la vida i el cos.

El menjar i l’abric son necessitats per tota la vida i per tant son susceptibles de suggerir acumulació, doncs necessitem seguretat. Son necessitats que generen neguit i ansietat. (acumulació en el confinament)

Tant el menjar com l’abric, son necessitats molt bàsiques de les persones, obtenir aliments, tenir un sostre, vestir el cos, son necessitats fonamentals de la vida, per les que la nostra societat posa recursos, tenim sensibilitat perquè ningú estigui al carrer, ningú passi fred o gana. Però també son necessitats que es lliguen a altres aspectes: com les emocions, la imatge, l’atribució de valor o el gaudi fa que la demanda personal de cadascú es dispari i li costi trobar satisfacció.

Francesc d’Asis: “necessito poques coses i les que necessito les necessito molt poc”

L’evangelista fa contrastar el menjar amb la vida i el vestit amb el cos. Perquè l’objecte de la nostra preocupació siguin la vida i el cos i no tant el menjar i la roba.

Manfred Max-Neef, un humanista Xilè, que abandona una exitosa carrera en la industria del petroli, per lluitar intel·lectual i políticament en pro de l’humanisme i el medi ambient, exiliat a l’Argentina per la dictadura de Pinochet és una autoritat en l’estudi de les necessitats humanes.

classifica les necessitats fonamentals de la següent manera:

Subsistència, Protecció, Afecte, Enteniment (intel·lectuals), Participació, Oci, Creació (creatives), Identitat, Llibertat i transcendència.

L’esser humà té un equilibri sensible, tenim necessitats legítimes i sempre ens podem trobar que ens falta alguna cosa.

També suggereix de sortir del model economicista a l’hora de parlar de pobresa i prefereix parlar de pobreses, quan es viu en dèficit de qualsevol de les àrees abans esmentades. De manera que podem ser rics i pobres alhora.

Sempre tenim alguna “pobresa” algun àrea de mancança, la plena satisfacció és una utopia- Ens cal confiar i no quedar-nos en el “buit”.

Confiar en la provisió de Déu.

Jesús posa l’exemple dels Corbs i com Déu els alimenta. Els corbs eren animals impurs pels jueus no es podien menjar i si els tocaves quedaves impurs fins al vespre. El seu valor és el de ser creats, la seva subsistència és provisió de Déu. Si el Senyor dona l’aliment als corbs, com no ho farà amb vosaltres! No tenen graners i viuen. Nosaltres podem tenir graners però no podem afegir estatura ni allargar la vida. Confiem en la provisió de Déu.

Els lliris i l’herba que son vestits amb colors i fibres que tant ens costa d’imitar i que no estan a la mà de tothom. Si Déu se’n ocupa de vestir així les flors i l’herba que duren tan poc. Com no se’n ocuparà de nosaltres que som molt més valuosos.

Gent descreguda, de poca fe… el Pare ja sap que tenim necessitat de fe, també som pobres en fe.

La poca fe, ens aboca al neguit i per combatre´l caiem en el parany de l’acumulació material.  Déu proveeix, és la base de la nostra confiança i del despreniment, de l’apropament solidari.

 Buscar el Regne de Déu.

Busquem un Regne que ens ha sigut donat (realitat paradoxal), no des de el poder i la seguretat, sinó com un ramat petit, confiats com les aus que troben el menjar cada dia i que prèviament han hagut de sortir del niu per enfrontar-se al buit.

Al mon trobem que la força bé de l’abundància, al regne aquest valors s’inverteixen, la força ens bé de la dependència, la confiança en Déu.

La por ens envaeix si ens veiem petits i vulnerables. Som un ramat petit que fa les riqueses davant Déu, doncs allà no es corrompen. Si el Regne ens ha sigut donat, podem vendre-ho tot i estar tranquils. Com el mercader que va comprar la perla de gran preu a canvi de tot el posseïa. Hem d’aprendre a fer distancia “desapego” material.

El Regne ens fa mirar la riquesa material i no estimar-la.

Si identifiquem el nostre tresor en el Regne… el cor anirà darrera i serem fortaleses.

 Conclusió

Els deixebles han d’aprendre a viure en la contracultura del Regne.

Un Regne que ens ha sigut donat i es constitueix en la nostra cerca quotidiana, en el nostre camí de cada dia.

Un camí que es fa per FE (tot i que tinguem poca fe i neguits) no ens hem de cansar, doncs la fe esvairà lapor

Som pobres que ajuden als pobres, gent mancada que ajuda a gent mancada. Però la lògica del Regne és donar del que tenim, tot i que no ho tinguem tot.

Pensem en allò que tenim i experimentarem més joia i més generositat, pensem en el que no tenim i experimentarem més neguit i probablement més egoisme.