• Predicació

El Redemptor, 14 de Juliol de 2019

Doneu els fruits de conversió

Mateu 3:8

7 Quan Joan veié que molts fariseus i saduceus hi anaven perquè els bategés, els va dir:

–Cria d’escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s’acosta? 8 Doneu els fruits que demana la conversió, 9 i no us refieu pensant que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d’aquestes pedres. 10 Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. 11 Jo us batejo amb aigua perquè us convertiu; però el qui ve després de mi és més fort que jo, i jo no sóc digne ni de portar-li les sandàlies: ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. 12 Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l’era; entrarà el blat al graner, però cremarà la palla en un foc que no s’apaga.

Introducció

Aquest text d’afirmació personal, ens mostra una escena dura a on els representants més extrems de la religió jueva son incomodats per un Joan el B que els interpel.la a una vida de fe honesta i autentica. Amb la imatge de l’arbre que dona fruits s’anima al lector a no viure una fe nominal, una fe interessada, una fe que no afecta el cor ni la vida personal. Els religiosos tenen la feblesa de poder endurir la ment, el cor i una de pitjor oblidar-se dels petits, d’ajudar al proïsme.

Joan el baptista, es creu que podia ser un esseni, auster i solitari que va aconseguir el respecte dels religiosos i creients, doncs predicava una tornada a la vivència sincera de la fe mitjançant el penediment, la conversió i sense pels a la llengua. Parlar de penediment i de judici als fariseus i als saduceus, era políticament incorrecte i a més era perillós. Els fariseus eren els més coneguts a peu de carrer i amb una religiositat legalista que havia deixat de connectar amb el cor de la gent. Els saduceus era el poder  social, polític i religiós, doncs era integrat per gent del temple, de la casta sacerdotal. Els saduceus son els que van moure els fills per matar a Jesús. En aquella època també hi havien els zelotes, que volien fer fora als romans i feien acció directa i com hem dit els essenis que vivien una mica al marge i en Joan el B podria haver estat un d’ells.

Joan el Baptista ens recorda la necessitat de penedir-se i tornar a Déu, crida al bateig per perdó de pecats, anuncia un judici imminent i assenyala a Jesús com algú més gran que ell.  Joan bateja amb aigua però el que ve batejaria amb l’Esperit i foc.

El llibre d’Isaïes ressona al seu voltant (1:2-6; 16-23; 2:2-4;5:8-23; 9:1-7; 10:1-2; 11:1-9; 40:1-10; 43:25. Fidel al missatge dels profetes, Joan rebutjava una practica religiosa desconnectada de contingut moral, d’implicació personal, de fruits genuïns.

La reflexió d’avui no va en to dur, però apunta a l’essència de la nostra vitalitat com a creients. El compromís amb una fe transformadora i autèntica.

Una fe que transforma la meva vida, el meu ordre i les meves reserves.

La fe transforma la meva vida.

La vida és allò tan habitual que no la valorem fins que perilla. És com l’aire que respirem, no l’agraïm en cada respiració, però el trobem a faltar quan ens falta. Els creients agraïm la vida i ens esforcem en veure i identificar a Déu com autor de la vida.

Quan concretem i mirem la nostra vida, en algun moment ens hem de preguntar pel sentit de la vida, cap a on vaig, quina petjada deixaré, com habitaré en la memòria dels altres quan jo, ja estigui absent!

Aquesta pregunta ens l´hem de fer per situar-nos a una distancia de Déu, però també quan hem entrat en una rutina que pot-ser ens diu poc, a hores d’ara.

No fer-te la pregunta es gastar la vida amb el impuls d’altre, de qualsevol

 “-isme” i el més fort és el consumisme… acabes reduint la vida a disfrutar de coses que has de pagar en “comodos plazos” i et veus pagant nous enginys, modes i experiències amb el fruit de la teva feina, del teu temps, de la teva vida.

Poder tenim més o menys sentit, però tots tenim un ordre personal.

La fe transforma el meu ordre. El compromís.

El nostre ordre genera un estil de vida i segons el que sentim ens posem en diferents projectes. Quan un projecte comença ens il·lusiona, etc. Quan passa el temps, les emocions baixen i queda el nostre grau de compromís que ens manté fidels al projecte i ens permet tornar a enamorar-nos.

Les persones tenim la capacitat d’establir relacions excessives amb les coses, desenvolupem dependències i podem ser incapaços de veure’ns separats de la nostra professió, prestigi, imatge, sofisticació…etc. La fe ens despulla i ens regira l’ordre.

Paradoxalment qui vol guardar la vida la perd i qui la lliura la guanya. Qui alimenta l’egoisme s’allunya de la satisfacció i qui comparteix el poc que té ho multiplica i toca la desitjada meta de la satisfacció.

Anem d’una vida orientada en el jo a una vida orientada al proïsme. Pesem del voler ser servits a l’actitud de servents. passem d’alimentar el nostre egoisme fins a la insatisfacció a buscar la joia en el despreniment.

El compromís s’abraça des de la llibertat, configura les nostres rutines i alimenta els nostres somnis. Si Déu és l’autor de la vida, nosaltres ens hem de sentir autors, responsables de les nostres vides. Sempre podem fer alguna cosa pels demés, per molt limitat que estiguis, pots transmetre una idea o regalar una mirada. Hem de ser capaços de decidir.

La fe transforma les meves reserves. 

Us imagineu als fariseus i saduceus que escoltaren Joan? A més que venim.. ens fas un clatellot. Eren persones del seu temps i seria difícil que poguessin fer autocrítica. Alguns buscaven o s’apropen a Jesús (Simó, Nicodem…), anaven amb les seves reserves.

També ens podem emmirallar nosaltres, que pot arribar un moment que diem prou, no puc, no ho necessito, no cal, no miro i no pateixo… son les nostres reserves que arriben.

La fe ha de ser una experiència de novetat de vida per cada persona i quan a la comunitat convivim diferents generacions, les mateixes situacions, poder no desperten iguals inquietuds en tots.

Amb el temps les persones igual que la societat canviem i els valors que abracem, no es situen de la mateixa manera de generació a generació. Tampoc el grau de compromís i sobretot tampoc les activitats concretes.

No podem viure de rentes: “no viviu confiats que sou fills d’Abraham…”

Cada generació aprèn amb el que li toca viure  no amb el que han viscut els altres. La fe i el seu fruit, té de ser una experiència lliure i autentica al cor de cada persona.

Conclusió

 En el mon de les empreses es considera que una empresa de caràcter familiar que passa de mans de pares a fills, de gernació a generació, lo normal és que peti a la 3ª generació. Perla dificultat de transmetre els valors i compromís amb l’empresa i d’entomar els canvis socials adaptant el producte i la producció com cal o exigeixen tots els fronts,. L’experiència de Dick Yuengling, en canvi és diferent han aconseguit que des del 1820 fins ara i després de 5 generacions alternant-se la direcció de l’empresa, hagi crescut i sigui forta. “DG Yuengling & Son” des del 1829, passant de pares a fills han transmès la necessitat d’implicació a les noves generacions dirigents, fent un traspàs no en herència, si no venen l’empresa. La nova generació havia de comprar l’empresa als pares, de manera que si havia una oportunitat també requeria un estudi i implicació plena de tot el que implica.

Segur, que no és tot. Però inspira pensar que no hi ha cosa que ens mogui amb més força que aquelles amb es que ens comprometem de debò