• Predicació

La Carta de l’esperança.   Jeremies 29:4-14

4 «Això diu el Senyor de l’univers, Déu d’Israel, a tots els qui jo he fet deportar de Jerusalem a Babilònia: 5 Construïu cases i habiteu-hi; planteu horts i mengeu-ne els fruits; 6 caseu-vos i tingueu fills i filles; preneu mullers per als vostres fills i doneu les vostres filles en matrimoni perquè també tinguin fills i filles. Multipliqueu-vos aquí, no minveu! 7 Procureu el bé de la ciutat on us he deportat i pregueu per ella al Senyor, perquè del seu benestar en depèn el vostre. 8 Això diu el Senyor de l’univers, Déu d’Israel: Que no us enganyin els profetes que hi ha entre vosaltres ni els vostres endevins o intèrprets de somnis. 9 No és veritat que profetitzin en nom meu; jo no els he pas enviat. Ho dic jo, el Senyor.

10 »Això diu el Senyor: Quan s’hauran complert setanta anys a Babilònia, em recordaré de vosaltres i compliré la promesa que us vaig fer de retornar-vos aquí. 11 Jo sé quins són els meus designis sobre vosaltres, designis de pau i no de desgràcia: jo us donaré un futur i una esperança. Ho dic jo, el Senyor. 12 M’invocareu, vindreu a suplicar-me, i jo us escoltaré. 13 Em cercareu i em trobareu, perquè em cercareu amb tot el cor 14 i jo em deixaré trobar. Ho dic jo, el Senyor. Renovaré la vostra vida, us aplegaré de totes les nacions i de tots els indrets on us he escampat i us faré tornar al lloc d’on us vaig deportar. Ho dic jo, el Senyor.

Bon dia, ens trobem un dia més i afortunadament, al nostre espai de Youtube i esperem que ara, en aquest temps de reflexió bíblica poguem aprendre alguna cosa de valor per les nostres vides.

En els temps que vivim l’ambient de crisis, no es pot amagar i el que fem avui està condicionat pel que pot pasar al futur i sobretot pel que va pasar al pasat. Les persones tenim memòria i expectatives, funcionem així sempre amb crisi o sense.

Gustave Flauvert, Escriptor francés mort al 1880, va dir una frase que realment no podem oblidar: «El futur ens tortura i el pasat ens encadena, per aquí se’ns escapa el present.» Expresa que el present que volem, depen del nostre pasat i de les nostres esperances.

La reflexió d’avui és sobre un episodi de la vida d’un poble, un poble al que ens podríem dirigir amb multitud d’etiquetes/hastags: PobledeDéu, pobledelapromesa, poblealliberat,  poblerebel, avui ens fixarem en el «poble captiu»

El profeta Jeremies al seu ministeri, fa una crida dirigida al poble i les seves autoritats, una crida a  viure més a prop de Déu, no només fer més rituals de culte sinó estar a prop de les persones i les seves necessitats.. (7:6; 22:3 a on es reclama que es tracti millor als immigrants, viudes, orfes, que hi hagi més dret i justícia). Amb aquesta finalitat Déu, per la veu de Jeremies, adverteix al poble que si no redrecen la seva vida cap a ell, patiran una invasió i seran expulsats de la terra que el Senyor el va proveir

Alhora hi havien altres profetes que donaven un missatge oposat, eren els falsos profetes, que deien al poble que anaven bé i que Déu estava amb ells. Fins i tot van intentar que executessin a Jeremies per dir que la ciutat i el temple serien destruïts.

La historia la coneixem:  Jerusalem és atacada per l’imperi de Babilònia al 597 a C i serien deportats unes 10.000 persones de l’elit del país i traslladats a Babilònia. Fins i tot en aquesta situació de compliment parcial del missatge de Jeremies (el temple i la ciutat no havien sigut destruïdes), els falsos profetes donaven un missatge de triomfalisme dient que l’imperi babiloni seria destruït i el poble de Déu alliberat, alguns entenien aquest missatge com un impuls a enfrontar-se contra l’imperi invasor.

En aquest context, Jeremies escriu una carta al poble de Déu que està a l’exili babilònic, una carta als que viuen captius i exiliats. Aquesta carta conté el seu missatge profètic, es manté en el seu missatge de càstig cap a Judà i contradiu als falsos profetes. Jeremies: els diu que La deportació, ha estat un càstig i que romandran al país estranger durant 70 anys.

Com seria la carta que escriuries a un poble que es mereix un escarment com aquest?

Lectura: text

M’agradaria que observeu amb mi que en aquesta carta els dona, dos consells i un motiu. el consell d’habitar per créixer i de fer el bé perquè els hi vagi bé  aquests consells estan motivats per la l’esperança futura.

el primer consell

Habitar per créixer.

Jeremies els hi diu que construeixin cases, que plantin la terra i que formin famílies, amb la finalitat de créixer en numero per no minvar. El captiveri serà llarg, molt més del que els hi agradaria, però aquest infortuni no el vivien per ser eliminats, sinó més al contrari, el viurien per millorar, perquè transformin el cor.

Israel té fonamentada la seva identitat en la terra promesa i en la multiplicació del poble (com la sorra del mar). De manera que una invasió i un captiveri per aquells jueus, és una situació que s’ha de revertir, doncs son mesures que busquen debilitar un poble.

El missatge de que arrelin al país estranger, és un missatge sorprenent, però a l’hora és el camí per seguir perseguint la benedicció de multiplicar-se com a poble, donat que el captiveri no serà breu, però tampoc serà per sempre. El consell de Jeremies al poble, és que en plena adversitat, no s’estiguin llepant les ferides, sinó que actuïn per buscar la benedicció de ser grans i que els defineix com a poble.

Quan ens trobem enmig de situacions imposades, crisis, conseqüències de males decisions (meves o d’altres), podem deixar-nos atraure per la benedicció, des del primer minut. Enmig de l’ infortuni es pot créixer, es pot perseguir la benedicció. No ho vivim per patir, ens fa patir viure-ho i hem d’aprendre a positivitzar-ho. Existeix una psicologia del captiveri: la teva experiència enmig de la crisi, enmig del captiveri  vindrà donada per la teva mentalitat.

L’elefant  encadenat a una pal.. el record el manté pres. no vaig poder, no puc.

El NT, ens dona una ciutadania celestial, ens crida a militar pel Regne de Déu, però vivim a la terra. Habitem, construïm, plantem i fem créixer el Regne entre nosaltres, a les llars a l’església, al cor, fem-ho per no minvar.

El segon consell

Fer el bé perquè et vagi bé.

Probablement els captius, formaven guetos a les ciutats a on van anar a viure,  farien barriades o emplaçaments nous. Quan un invasor deporta un poble, el vol vèncer i esprémer, com una llimona, es porten l’elit de Jerusalem per buidar de poder la ciutat, perquè volen enriquir les ciutats amb els seus coneixement i oficis.

La consigna del profeta és que procurin el bé de la ciutat en la que viuen, que preguin per ella i així estaran  procurant el bé per a ells mateixos. És d’una lògica clara, la conveniència de fer el bé a casa teva, allà on vius. Si alimentes l’odi, la rancúnia i la rebel·lió incomodes la teva pròpia llar.

Connecta amb la idea que el poble de Déu, està cridada a beneir les nacions, (gènesis 18:18 Israel esdevindrà un poble fort i gran i en ell han  de trobar benedicció els pobles de la terra)

Les persones som part d’un teixit que és permeable, el bé que volem que ens arribi a nosaltres, ens arriba per capil·laritat, com l’aigua que humiteja la terra.

En aquest cas el profeta no alimenta l’enfrontament, sinó la convivència, positivitza l’adversitat i el fa protagonistes del seu benestar. El poble no fabricarà armes per enfrontar-se, fabricarà eines per construir i plantar, per conviure i fer el bé.

El NT, anima als cristians a la concòrdia i a la practica del bé, fins i tot fer el bé per vèncer el mal.

La motivació,

Esperar perquè hi ha esperança

El v. 11 i 12, son dels més emblemàtics de la Bíblia. Deu dona esperança de retorn, designis de pau, de renovació, quan el poble busqui de tot cor al Senyor, ell els escoltarà. Aquests versets son el motor de la nova manera d’estar pel poble captiu.

La realitat del retorn va ser-hi, però va ser 70 anys després, tal com havia dit el profeta. I probablement cap persona dels que van llegir, deixar-se convèncer o fins i tot escriure aquesta carta conservarien la vida, per veure el retorn a Jerusalem. Com va pasar a la sortida d’Egipte l’esperança es materialitza en la següent generació.

La nostra mentalitat tendeix al materialisme i la immediatesa, volem treballar per preu, gaudir abans de pagar i consumir els recursos de les generacions futures, la proposta profètica és a l’inrevés: caminar en esperança, sense veure i en benefici del que vindrà. Aquesta pertinença inetergeneracional la necessitem com esglésies, com a pobles i planeta. Ens ha d’afectar en les nostres relacions amb l’entorn.

El NT, ens situa la realitat de les nostres vides a l’àmbit del Regne de Déu, un Regne que ha vingut en Jesús i que ens projecta a un futur a on el Regne s’expressarà plenament… un Regne que ens omple d’una nova identitat. Un regne que ens crida a: construir-lo habitant, creixent, procurant el bé i esperant la realitat plena.

L’esperança allibera, et  treu d’Egipte i et fa lliure en la captivitat. Canvia la mentalitat, perque et dona un tutur.

Conclusió

La carta que escriu  Jeremies al poble captiu, també és una carta adreçada a tu, una carta que et vol donar sortida en la teva realitat imposada.

En qualsevol situació imposada, que et segresta, reconciliat amb ella, accepta-la,  habita, construeix, planta i creix pq si no creixes minves.

En qualsevol situació imposada, en qualsevol captiveri, procura el bé i prega fins i tot pels enemics, doncs aquest bé al teu entorn, t’arribarà a tu.

L’esperança que atresoris en el teu cor marcarà molt el teu dia a dia, la por al futur i les cadenes del pasat et poden fer perdre el teu present avui.

Si ens pasa com l’elefant encadenat: direm no vaig poder, no puc i no podré. En canvi amb l’oferiment d’esperança, el raonament pot canviar: no vaig poder però com podré en el futur,  llavors avui puc.

Tenir o no esperança és la clau per alliberar-te, construir i fer el bé.  La manera de canviar el present és abraçant  l’esperança que Déu ens dona, confiant que si el cerquem de cor, pot renovar les nostres vides i inundar-les de la seva pau.