• Predicació

GENT VALENTA (CULTE ESPECIAL DE BAPTISMES)     Diumenge 8 d’abril de 2018

INTRODUCCIÓ

Les darreres paraules de Jesús

“Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant  i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.” (Mt 28,19-20)

El baptisme és un acte de fe i testimoniatge. És l’acte públic que serveix com per explicar que dins la persona que es bateja ha ocorregut alguna cosa, que ha cregut en Jesús i en el seu projecte de vida i societat.

1 GENT VALENTA QUE DONA EL PAS DE CREURE

Els batejats de Joan

Abans que Jesús comences a batejar, Joan el Baptista batejava al Jordà a persones adultes. Els que hi venien se’l creien, i sentien que les paraules de Joan connectaven amb ells. No així els religiosos, que en la seva majoria rebutjaven a aquell home d’aspecte ermità que predicava a zones més aviat desèrtiques.

Aquells batejats eren gent senzilla, de les classes populars, a les que la religió oficial i tot el reguitzell de normes que aquesta tenia, no omplien perquè no els donava resposta. Aquests, que no connectaven amb els religiosos, en canvi se sentien atrets pel missatge senzill de Joan: penediu-vos dels vostres errors i confieu en el que Déu pot fer a les vostres vides.

Creure, la primera premissa per a ser batejat

Respecte al bateig hi ha dos tendències històricament que han conviscut en les esglésies gairebé des del principi: el bateig de nens i el bateig d’adults.

Per a molts dels protestants, entre els quals els baptistes, com nosaltres, el bateig més adient és el bateig d’adults, ja que la primera premissa que es demana a la persona que es vol batejar és la fe.

La Noemí ve a batejar-se perquè creu, i no a l’inrevés. Ella creu fa molts anys, potser des de petita, potser amb l’ajut dels pares, dels mestres de l’escola dominical, dels amics i del propi itinerari de la vida. Ella creu i el bateig és poder comunicar-ho a tothom, poder explicar-ho.

Tothom creu

Aquests dies reflexionava sobre el que li van dir els companys de classe a la meva dona quan els va compartir que creia en Déu. “Tu creus?” o “Això és de febles!” i coses similars.

Tothom creu en alguna cosa: en el diner, que dirigeix el món, en la família, en els amics, en la salut, en la sort o el destí… tothom creu, però sovint es titlla de febles les persones que creuen en Déu en la nostra societat.

Tothom creu. El que importa és si allò en el que creus i fonamentes el sentit de la teva vida i existència, si allò es suficientment potent i poderós per a no deixar-te tirat quan vinguin maldades.

I pels creients, Déu s’erigeix com un salvador, un amic, un ajudador, que quan venen maldades ens presta el seu suport, consol i companyia.

2 GENT VALENTA QUE ES COMPROMET

Aquest acte no és només un acte de fe. És un acte de compromís. Quan preguem per un nadó parlem del compromís dels pares per ensenyar-li la fe.

Ara el compromís del que parlem avui és el compromís lliure, nascut del convenciment i la fe de la Noemí. El compromís amb Jesucrist i amb el seu seguiment. Perquè la fe només serveix quan s’activa.

Jaume ho explicà a la seva carta molt bé: “la fe sense obres està morta”.

El compromís dels primers cristians era un compromís autèntic, car, perquè sovint creure i batejar-se els podia costar la renuncia social, la pèrdua de la feina o fins i tot la mort, en segons quins moments o llocs.

Aquests dies passats la Pilar Rahola treia un llibre sobre la persecució que avui pateixen els cristians, llibre, per cert, on ella es fixa en les dades de “Puertas Abiertas”, un ministeri evangèlic que treballa justament als llocs on la fe està perseguida.

Però no està perseguit no vol dir que creure no impliqui aquí també renuncia i sacrifici. La fe sempre implica una renuncia. Ressonen les paraules de Jesús en nosaltres: “Només si el gra cau a terra i mor, es que dona fruit”.

Compromís amb alguna cosa que valgui la pena

En general les nostres vides estan hipersaturades d’activitats, de feina, de compromisos …  tots ens comprometem amb moltes i diverses causes. El que conta és si allò en el que estàs compromès val la pena.

CONCLUSIÓ

Assistim avui a un acte de coratge. El testimoni de la fe en Jesucrist. En un altre moment això ens hagués pogut costar la vida. Però avui continua sent un desafiament només per a valents. Creure i comprometre’s són dos passos que val la pena calcular però que del ben cert et canviaran la vida.