Mateu 18:21-35
El Redemptor, 13 de setembre 2026
Introducció
L’oferiment de perdó per part de Déu és una línia que es pot resseguir a tota la Bíblia i es converteix en la sortida a la infidelitat humana. El Déu de tota misericòrdia que espera la “tornada” del seu poble. Versets: Ezequiel 33:10-11 10 »Tu, fill d’home, digues al poble d’Israel: «Vosaltres aneu dient: ‘Portem el pes de les nostres culpes i pecats, que ens van corsecant. Com podem viure?’» 11 Digues-los, doncs, de part meva: «Jo, el Senyor, Déu sobirà, afirmo i juro que no m’agrada la mort del malvat. El que jo vull és que abandoni el seu mal camí i que visqui. Convertiu-vos, deixeu de seguir els mals camins! Per què heu de voler morir, poble d’Israel?»
Quan una persona experimenta el perdó, sent un gran alleugeriment i joia.
Salm 32:1 Feliç el qui ha estat absolt de la falta i ha vist que un vel cobria el seu pecat!
Gaudir del perdó és motiu de joia i alegria quan l’experimentem en primera persona.
La historia que llegim a Mateu vol posar de relleu que la joia que sentim quan som perdonats ens mogui a ser perdonadors, a compartir aquest tresor valuós amb misericòrdia.
Els tresors les joies les guardem, el tresor i la joia del perdó és per compartir-lo
Lectura:
Mateu 18:21-35
21 Aleshores Pere preguntà a Jesús:
–Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?
22 Jesús li respon:
–No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.
23 »Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. 24 Tot just havia començat, quan li’n van portar un que li devia deu mil talents. 25 Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. 26 Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia:
»–Tingues paciència amb mi i t’ho pagaré tot.
27 »Llavors, compadit d’ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.
28 »Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L’agafà i l’escanyava dient:
»–Paga’m el que em deus.
29 »El company se li va llançar als peus i li suplicava:
»–Tingues paciència amb mi i ja t’ho pagaré.
30 »Però ell s’hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute.
31 »Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. 32 Ell va fer cridar aquell home i li digué:
»–Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. 33 ¿No t’havies de compadir del teu company, com jo m’havia compadit de tu?
34 »I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute.
35 »Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.
La joia del perdó descansa en tres realitats, tres motius de joia que fan del perdó una joia/tresor.
Déu ens perdona un deute impagable.
La paràbola que ens situa en un escenari de contrastos ens vol situar davant del que Déu ens ha donat i davant del que nosaltres som capaços de donar. Com si fos un cas pràctic ens planteja:
Un morós prescindible: Es subordinat d’un rei i te un deute impagable.
1 talent son 6000 denaris, 20 anys de sou d’un jornaler, multiplicat per 10k, es un deute exagerat, simbòlic, incalculable i impagable.
Gaudeix del perdó del seu rei: Demana clemència per no ser esclau amb la seva família per tota la vida, troba la misericòrdia quan el rei li perdona el deute.
El rei es Déu, el súbdit som les persones, quan ens plantem davant de Déu ningú resisteix.. el deute creix, es fa impagable i gràcies al Crist tenim un camí per que es cancel·li el nostre deute.
El pecador es un deutor insolvent, Déu perdona el deute gratuïtament.
Quan hem pres consciencia del nostre pecat i coneixem que al nostre penediment li segueix el perdó, ens allibera profundament. (llc7:47 a qui mol se li perdona estima molt, a qui se li perdona poc, poc estima)… però també vol gravar en els nostres cors una manera de fer, summament alliberadora, joiosa i valuosa…
Les ofenses que ens fan, les podem perdonar.
El capítol 18 de Mateu ens ensenya sobre el RD, dit d’una altra manera, ensenya sobre el perfil de l’església…. just el text anterior ensenya l’esforç de la comunitat per que es penedeixi el germà que fa una ofensa. L’església té experiència de penediment i perdó, podem ser empàtics amb els nostres deutors i donar passos de restauració.
L’antesala d’aquesta historia son les paraules de Pere:
La disposició a perdonar al germà: Quantes vegades?
La generositat amb el germà que es penedeix. 7 vegades el perdonaré?
El compromís il·limitat. 70×7=infinit
A la paràbola l’únic que perdona es el rei/Déu i l’aspiració és que els perdonats siguin perdonadors.
La cita d’avui ens ensenya sobre el perdó com un acte de fortalesa (perdonar no es de febles) i també com un acte subversiu i revolucionari, qui perdona trenca el cercle viciós de la violència i la revenja.
El perdó de Déu es un tresor al que ens apropem amb el penediment, ser perdonats ens omple de joia i ens dona la capacitat de perdonar als nostres deutors, sembla que això es perdre (el deute) però guanyem l’ànima. Perquè…
La manca de perdó se’ns gira en contra.
El servent lliure de deute es un mal company. Troba un company amb un deute “petit”. En comparació amb el que se li ha perdonat representa 1/600.000 (un gra de sal i la torre Eiffel) El company li demana paciència i ell exerceix violència i legalisme. Aquest home de dues cares, no només defrauda al seu senyor, sinó que pateix les conseqüències, se li gira en contra i perd la llibertat que tenia.
Estem segurs en la gracia del Senyor, sabem que la nostra salvació no depèn de nosaltres (bondat, obres, etc) Aquest final de la paràbola de Jesús ens deixa una mica a la intempèrie.
L’èmfasi no està en l’escatologia, en el més enllà. l’èmfasi de l’ensenyament de Jesús es el més ací. L’església té de ser propera a les persones i donada a la fraternitat. De què serveix tenir sentiments, emocions i experiències espirituals alliberadores i exaltades si no som capaços d’ actuar amb misericòrdia amb el germà.
Déu vol que siguem les seves mans per al germà. El vol acollir i guarir a traves de tu.
Si no veus això i fem de l’església un “esquilador” de les nostres justícies i reclams, tots acabem passant pel botxí, ningú pot compensar tot el que fa malament, tot el que deixa de fer i trot el que participa del pecat estructural.
La trampa del cor que no perdona es el ressentiment, el ressentiment no castiga a la persona que et va ferir sobretot et castiga a tu mateix.
Qui no perdona viu amb amargor i bloqueja l’experiència de la gracia en ell.
“A vegades no n’hi han prou pedres” Forrest Gump a la seva amiga Jenny quan d’adulta visita la seva casa de la infància ja abandonada i comença a llençar pedres contra la façana per les males experiències familiars viscudes.
No n’hi ha prou pedres, cal perdonar, si podem perdonar es un goig i una pedra preciosa, alliberadora…
Gn 50:19 ss Josep escolta als germans demanant perdó i ell els rep, perdona i acull amb paraules de consol… Vosaltres volia fer mal, Déu ho ha transformat en bé!!!
Qui perdona confia/te fe en Déu!!!
Conclusió.
El perdó es exigència i do. Quan demanem perdó en el pare nostre ho fem recordant que el perdó el devem als nostres deutors. Per no caure en la trampa de la rancúnia amarga i violenta.
El perdó es alliberament, podem perdonar les ofenses, amb l’ajut del Senyor i el seu exemple, podem ser misericordiosos perdonadors, sense esgotar-nos. Estimar es la clau.
El Senyor en ha perdonat un deute impagable, ha saldat la nostra morositat. El perdó es previ a la nova vida.