Jeremies 17:5-8   

Introducció 

Jeremies parla a persones cregudes/orgulloses i espiritualment inconscients… com el ric insensat de l’evangeli, però que a més, aconsegueixen la riquesa de forma injusta. A gran escala podem pensar en líders totalitaris, caps del crim organitzat o grans magnats del poder digital (Meta… +16mil milions de multa). Des d0una posició de poder s’atreveixen a tot… a petita escala estem nosaltres… compromesos a fer del nostre cor un lloc millor cada dia… 

El text d’avui està destinat a persuadir els nostres cors a la confiança en Déu, en contrast amb les seguretats que les persones ens podem construir. 

Lectura Jer 17:5-8  BEC 

5El Senyor diu això: “Maleït aquell qui confia en l’home i busca el seu suport en un mortal, mentre que el seu cor s’aparta del Senyor. 

6Serà com un matoll a l’estepa, que mai no veu venir el bé, sinó que viu en els sequerals del desert, en una terra de salabror i deshabitada. 

7Benaurat l’home que confia en el Senyor, que posa en el Senyor la seva esperança! 

8Serà com un arbre plantat a la vora de l’aigua, que estén les arrels cap al torrent; no tem quan ve la xardor, i el seu fullatge es manté verd; els anys secs no el neguitegen, ni deixa de donar fruit. 

La imatge es poderosíssima: Les persones que confien en el Senyor son com un arbre plantat a la vora de l’aigua. Per això és benaurat qui confia en el Senyor i és maleït qui confia en els homes. 

Recorda al salm 1:1-4. Jeremies va fer el devocional al salm 1 

Salm 1:1-4 

1Feliç l’home que no es deixa por-tar pel consell dels dolents, ni posa el peu en el camí dels pecadors, 

ni s’asseu en companyia dels burletes; 

2ans es complau en la llei del Senyor i la medita de nit i de dia. 

3Serà com un arbre arrelat entre recs d’aigua, que dóna fruit quan n’és el temps i el seu fullatge mai no s’emmusteeix: tot el que emprengui anirà per bé. 

4No pas així els dolents, no pas així; seran com la palla que el vent dispersa. 

Aquest text afirma que la confiança en el Senyor és el millor lloc per ser-hi, créixer i  fructificar. 

Confia en el Senyor perquè és el millor lloc per ser-hi. (elecció) 

Benaurat qui confia… posa en el senyor la seva esperança. 17:8 

17:5 ens mostra el contrast (blanc sobre negre) 5El Senyor diu això: “Maleït aquell qui confia en l’home i busca el seu suport en un mortal, mentre que el seu cor s’aparta del Senyor. 

La benaurança (felicitat) o maledicció assenyalen les conseqüències de les nostres eleccions: Posar en el Senyor la confiança/esperança o apartar-se del Senyor i buscar la seguretat en altres homes mortals. 

Jeremies té en la retina a un poble, no a un individu. Un poble amb dirigents i persones influents que marquen la cultura i les costums. El poble va adorar altres Déus i va exaltar les riqueses com a seguretat, l’ansia per l’acumulació va fer creixer la injustícia, salaris no pagats, terres no rescatades i anys jubilars no respectats.  Jeremies denunciarà a 17:11 Com la perdiu que cova uns ous que ella no ha post, així és qui aplega riqueses injustament: a la flor de la vida les deixarà, i a les seves darreries quedarà com un insensat.” 

Els valors i principis que regeixen la vida son una elecció. Confiar en la seguretat de les riqueses, en el poder de les influencies es una elecció. Confiar, posar la seguretat en el Senyor, passi el que passi, es una elecció. 

Quan algú assumeix que hi ha energies, temps i recursos que seran pel Regne de Déu, ens sobri o ens falti a final de mes… està confiant en Déu. Quan algú pasa per dificultats, tot i portar una vida endreçada i fidel, té el repte de esperar en Déu a pesar de les circuntancies… perque la confiança és en el Senyor… no en les coses del senyor, si no en el Senyor de les coses. 

Carles Spurgeon té una frase elevada que parla de la confiança requerida en la sobirania de Déu: 

“Déu es massa bo per ser cruel i massa savi per equivocar-se. Y quan no pots resseguir el rastre de  la seva mà (quan no comprens el que fa), deus confiar en el seu cor” 

Quan est capaç d’afirmar aquesta confiança: ets com un arbre plantat a la vora de l’aigua. 

Quan només pots confiar en la teva autosuficiència, ets com un matoll, com la retama al desert, un esser encapsulant cada gota d’humitat perquè no tens d’on veure. 

Per això confiar en el Senyor et permet sumar dies creixent 

Confia en el Senyor perquè és el millor lloc per créixer. (arrelament). 

que estén les arrels cap al torrent; no tem quan ve la xardor, i el seu fullatge es manté verd; 

L’arrelament és el primer signe de vida exitosa, si una planta arrela a la terra és el principal… ara que no li falti l’aigua, els nutrients, per créixer. Valorem als arbres per la part visible, la part externa, però cal fer una ullada a allò profund, les arrels. 

Un arbre pot tenir un sistema d’arrels tan o més complex i profund com el que veus a fora (les branques). Les arrels poden sortir a la superfície per trobar nutrients i aigua, per tornar a enfonsar-se a la terra i colar-se per les esquerdes de la pedra… la vida és imparable en la seva inèrcia per tirar endavant i créixer. 

El matoll del desert  també té arrels, cerca aigua, però està en un lloc a on l’aigua gairebé no hi és. Es un sequeral, no veu el bé perquè està lluny d’on n’hi ha l’aigua, de la pluja, l’abundància. 

La persona que ha decidit confiar en Déu, està en un bon lloc. Les seves arrels trobaran l’aigua abundant que necessita per créixer, per generar fulla frondosa, per resistir la calor. El creient no viu per la seva capacitat de confiar, pel seu optimisme,, el que li permet créixer és tot el que Déu li dona. 

Com l’arbre que creix, la persona que s’enforteix en Déu … no ho fa per ella sola… dona fruit…

Confia en el Senyor perquè és el millor lloc per donar fruit. (maduresa) 

els anys secs no el neguitegen, ni deixa de donar fruit. 

L’arbre frondós i de fulla abundant és una vida saludable que genera vida. 

 Un arbre proporciona un espai d’ombra i aixopluc… (Històricament s’han plantat arbres a la vora del camí per oferir ombra als caminants i animals de transport: Roma i Grècia ho feien puntualment. A Espanya al 1755 va haver-hi un decret per plantar arbres en eles camins fets per la corona, però amb Napoleó es va estendre per tota Europa a a partir del 1800.) 

Un arbre també atrau vida per descansar, per fer nius, animalets que mengen la seva presa a les seves branques i donant fruit alimenten a altres que van escampant la seva llavor… es una dansa de la vida. 

La seva vitalitat no s’atura en anys de sequera, no el priva de passar per la sequera, però la seva constant connexió amb les fonts d’aigua profunda esvaeixen la por  als anys de sequera i segueix donant fruit. 

Els arbres en determinades circumstancies poden fusionar les seves arrels i funcionar com un únic esser viu.  “Pando” ubicat a Bosc Nacional Fishlake a Utah, Estats Units, destaca per estar format per més de 47.000 arbres connectats por un únic i massiu sistema d’arrels subterrànies, per on circulen els nutrients de la terra. 

Una imatge preciosa que hem recorda a Jesús dient-nos: Jn 5:5 5Jo sóc el cep, vosaltres les sarments. Qui resta en mi i jo en ell, dóna fruit abundós, perquè sense mi no podeu fer res. 

Som una comunitat connectada a la vida de Déu en Jesús!!! 

No hem de deixar a Déu per confiar en els homes, però hem de confiar en Déu per fer-nos confiables…  proïsme de les persones en dificultat… 

L’ Antropologa Margaret Mead va ser preguntada per quin era el primer signe de civilització en la Ha de la humanitat. Tothom esperava que faria referencia a algun enginy o descobriment: el foc, les eines de pedra, la roda… Ella va dir que el primer signe de civilització era la troballa d’un fèmur trencat i soldat/guarit!! Perquè a la natura un fèmur trencat es sinònim de mort… fins i tot els depredadors es converteixen en pressa. En canvi si trobes un fèmur guarir, vol dir que algú l’ha estat cuidant i alimentant durant mesos. Això, la capacitat de cura dels uns amb els altres és el que ens treu de ser essers primaris i començar a construir societats civilitzades… 

Ezequiel 34:4 i 16 Veiem a Déu que denuncia als líders del poble com pqstors que no s’ocupen de les necessitats de les ovelles i com Déu mateix es compromet a buscar l’ovella i a tenir cura de les seves ferides. 

La confiança en Déu ens fa persones confiables que fan comunitat… 

Conclusió 

Confiar en Déu no es un amagatall dels problemes de la vida i tampoc un balneari que t’estalvia les dificultats. Confiar en Déu es posar la nostra esperança i seguretat a les seves mans, es situar-nos en Ell i alimentar-nos d’Ell.  Parla dels nostres hàbits, distribució del temps, com gestionem l’energia, les forces,  els recursos, quins propòsits perseguim. 

Som els sarments, Jesús és la vinya… hem de voler donar fruit, ser arbre frondós que comparteix fruit i fa comunitat….