• Pensament

El túnel

Hi ha un túnel que han de creuar molts dels qui venen a treballar o visitar-se a l’hospital de Bellvitge o a l’oncològic. És un túnel que creua la Gran Via per sota, sembla etern. Ens dies de pluja o en hores poc concorregudes convé no passar-lo. Fa una mica de respecte.

Es per això que molta gent que el passa prefereix passar-lo acompanyada. Es transita millor per ell acompanyat dels companys de feina, del germà, pare o mare que t’acompanya a la visita, etc.

Són només uns metres però de la companyia que portis tindràs la sensació que es fan més llargs o més curts.

Aquesta setmana m’escrivia l’Andres, aquell informàtic ecuatorià que vam tenir uns mesos a l’església. Volia que compartís amb vosaltres les seves bones notícies: s’ha casat el dissabte passat i ha guanyat una plaça doctoral a Bordeaux.

La seva història, com la d’altres tantes persones que han passat per un instant pel Redemptor, em va fer pensar en aquest túnel:

Som companys de viatge de moltes persones només per un instant, només el que dura un túnel, un carrer, unes passes. Ho fem per la nostra vocació creient. Potser per a nosaltres aquest tros de camí ja és l’habitual, però per ells, els qui arriben, els qui es posen a caminar al nostre costat, som la companyia necessària i desitjable per a poder arribar a la propera parada del viatge.

Quan aquestes persones passen i desapareixen pensem –“quina llàstima” – però és part del viatge. L’important és haver fet el que s’esperava de nosaltres, acompanyar en aquell troç del viatge.

Recordem a l’apòstol Pau encoratjant-nos “cap dels vostres esforços queda sense fruit” i agafem forces per continuar fent la nostra tasca.

Pr. Josep Bordera