• Pensament

Pels camins de Jericó

No era pels camins de Jericó que baixava ni eren uns bandolers assedegats d’unes monedes que l’assaltaren, però l’escena s’assembla tant, que em va ser impossible no fer la comparació.

Ella baixava pel camí de la vora del tren que uneix Mataró amb San Andreu de Llavaneres, colombiana i treballadora domèstica de professió. Ell l’esperava a prop de les vies del tren. Potser es coneixien. Les hores molt de matí no eren les millors per passar per allà. I quan ningú ho veié l’assalta ferotgement, la colpejà fins desfigurar-la i la violà. Desprès, com si tot això fos poca cosa, la deixa abandonada, a prop de les roques, potser si en un cop d’aigua el mar s’endugué la seva barbaritat i injustícia.

Passaren tres persones per allà, però cap vestit de samarità. Potser jo tampoc m’hagués aturat en sentir els crits de terror de la víctima. Fou ella, ella sola, que va haver d’arrastrar-se fins trobar qui la socorregués.

La setmana que als Globus d’Or les actrius de Hollywood denunciaven els abusos en el món del cinema o que el violador del ganivet és jutjat, una nova agressió brutal ens recorda que hi ha massa camins de Jericó en aquest món, perillosos, que fan baixada, i que encara són molts els samaritans que es necessiten.

Tant de bo puguem ser samaritans el dia que ens toqui. I tant de bo aquesta persona es recuperi aviat, amb l’estima i l’ajut dels propers i els professionals, de les ferides que aquest vàndal li ha ocasionat. Des d’aquí la nostra abraçada.

Pr. Josep Bordera